Va clarejant i una punteta de sol comença a acariciar el petit espai que ens envolta, que sembla es va fent cada cop més gran. Seguim sent tres on abans n’érem quatre, no és un buit i mai ho serà. És un espai per créixer i recordar.

8 dies més, inesperats, eterns, plens d’ombres més fosques que el buit, m’arrosseguen com si fos presa; fruit d’una venjança que desconec. Així de negra i perversa pot ser la ment. No em deixa espai ni per recordar-te. Tot just avui començo a pensar-te en pau, poc a poc, començant de nou, una altra vegada.

Dia especial amb aroma de primavera. Càlid, amorós i amb dolor que poc a poc es transforma. Ara ja són imatges tendres i agradables en moviment; constant moviment…