Mentres l’estòmac es replega d’angoixa jo em replego sobre el cor i la ment per a seguir respirant.
Semblava que passaria, però torna. El plor, la sensació de no poder o saber controlar res; ni els pensaments, ni el cos. I així em vaig fent petita i més distreta de la vida, perque l’únic que observo amb obsessió és el meu cos, els meus pensaments, el meu respiar per a tornar-los al seu lloc. I en aquest camí em perdo i només me’n allibero quan per un instant recordo que alguna cosa més enllà de mi m’envolta.